Alice Monteil: "Igual que aprens a entendre un text, s'ha d'educar la consciència i la comprensió lectora visual"

Vivim en una societat dominada pel consum excessiu. No només consumim objectes materials: experiències, estímuls, informació o imatges formen part d'aquest mercat infinit de consumibles. Immersos en aquesta voracitat global inconscient, no n'hi ha prou amb apel·lar a la responsabilitat individual, urgeix analitzar les causes, detectar errors i plantejar solucions.

En un món saturat d'imatges, on els adolescents són uns dels seus principals consumidors, la Fundació Photographic Social Vision alerta en un informe sobre la manca de formació visual i la falta d'eines necessàries per interpretar-les en profunditat.

Dones a Crònica parla amb Alice Monteil, antropòloga llicenciada en Ciències Socials per la Universitat Lumière Lyon 2 i responsable des de 2006 de l'àrea d'Acció Social i Educació Visual de la Fundació, sobre aquestes qüestions i altres relacionades amb l'estudi Alfabetització visual i adolescència.

L'informe alerta d'un consum veloç, superficial i amb una lectura crítica insuficient, però veig que s'ha centrat principalment en imatges documentals, es pot entendre aquesta conclusió per una manca d'interès dels adolescents per aquest tipus de continguts?

Una dada important és que l'estudi s'ha centrat en la fotografia documental únicament en la part de l'estudi que mesura la capacitat interpretativa de les imatges.

Aquest estudi observa diferents coses: els hàbits de producció i creació d'imatges, la seva circulació –on les comparteixo, on les veig–, també aspectes ètics relacionats amb la circulació, i una part dedicada a la interpretació i la lectura. I en aquest apartat concret és on ens hem centrat en imatges més documentals per abordar qüestions com la comprensió i la confiança o la desconfiança en aquestes imatges. El que nosaltres hem pogut observar és que davant les sis imatges que formaven part de l'estudi, les reaccions i les capacitats que hem mesurat en els participants a nivell d'interpretació i lectura eren aquestes. No sé si amb això aclareixo el dubte.

Entenc el que em diu, però el meu dubte és si l'origen d'aquest desinterès podria ser que són temes que, a priori, no susciten el seu interès

Nosaltres no hem observat manca d'interès. El que hem observat sobretot és una dificultat per llegir i descriure les imatges i una dificultat també existent, però menor, per interpretar-les. De fet, ens va sorprendre perquè els costa més descriure una imatge que no captar-ne el significat global. Què vol dir això? És com algú que més o menys parla un idioma, entén més o menys el que vol dir la frase, però no podria tornar-la a escriure amb paraules exactes. Doncs això és aplicable a gent que no té una educació visual. Per tant, capta intuïtivament, però si li dius: explica'm, descriu-me detalladament per què, no saben, és inconscient. És aquí on necessiten acompanyament per poder entendre. Per tant, no és manca d'interès, és manca de capacitat per exercir aquestes capacitats. I això crec que es pot aplicar a qualsevol tipus d'imatges. Nosaltres hem mesurat aquestes capacitats amb imatges documentals, però estic bastant convençuda que si els poses davant qualsevol altra els passaria el mateix. Sabrien més o menys captar el que vol dir però no sabrien per què, ni podrien explicar-ho.

Aquí rau la importància de l'alfabetització visual. I tenint en compte que cada vegada es comença a consumir imatges i continguts a edats més primerenques, caldria començar educant els pares

Sí, sens dubte. Això ho arrosseguem de moltes generacions, però bé, per poder incidir a partir d'avui, el que nosaltres recomanem és que les imatges es tractin com a missatges complexos, no són capacitats innates.

Sembla que pel fet que cohabitem, convivim, estem en contacte constant amb imatges les entenem, i no és així. També creiem que és un llenguatge universal, intuïtiu, i que passa molt per l'inconscient.

Però, igual que aprens a entendre un text, s'ha d'educar justament la consciència i la comprensió lectora visual perquè siguem conscients de per què aquesta imatge està impactant d'aquesta manera, com m'està condicionant, quin comportament m'està induint i en conseqüència poder reaccionar, posicionar-se davant d'això i decidir si vull o no deixar-me portar per aquest input.

En aquesta recerca de solucions i d'anar a l'origen, no són els pares els primers responsables en deixar en mans de nens molt petits una eina –mòbils, pantalles– tan potent i alienadora?

Aquí crec que és molt important distingir el que són els dispositius i les pantalles del que són les fotografies i les imatges. Nosaltres centrem l'estudi en les fotografies, l'ús de la tecnologia és un altre debat. I encara que tenen punts en comú, no podem confondre aquí les dues coses.

El que nosaltres creiem és que el problema no es resol traient, cancel·lant o prohibint el contacte, sinó que el problema s'ha de resoldre educant i acompanyant. I crec que això s'aplica als dispositius també, però és una opinió personal. En aquest assumpte no puc opinar des de l'estudi.

Les imatges, com et deia, estan sempre presents. Si els pares quan llegeixen llibres amb els seus fills també els expliquen les imatges, els dibuixos que hi ha, ja estan incidint en aquestes capacitats i en aquesta consciència. És una cosa que ha d'estar present des de sempre. Nosaltres creiem en això, és a dir, tenim un discurs a favor de les imatges, a favor de l'ús de les imatges, confiem que són una via i un mitjà potent, perquè permeten desenvolupar la creativitat, perquè són missatges. Si sabem crear imatges de manera significativa, podrem incidir amb missatges conscients, responsables i posicionats en el món. Per tant, creiem que s'ha de formar i acompanyar perquè aquestes capacitats les tinguem i les puguem utilitzar tots els ciutadans.

Aquesta manca de consciència es podria aplicar també a les imatges personals?, són conscients els adolescents de les implicacions que comporta pujar continguts de l'àmbit privat a xarxes?

De fet, l'estudi demostra que, quan es tracta de compartir cap a fora, els adolescents són molt prudents i molt conscients dels riscos. Hi ha dades concretes que ho evidencien. La gran majoria dels adolescents no comparteix de manera pública les seves fotografies, ho fa en cercles petits de confiança, utilitzen aplicacions que permeten aquest ús més controlat, amb la qual cosa tenen consciència dels riscos i un gran control de les seves imatges cap a fora. El mateix els passa quan reben imatges de fora dels seus cercles de confiança, aquí també són molt desconfiats, davant el dubte tendeixen a desconfiar, de fet, molt més del necessari.

Per tant, existeix una gran diferència entre la seva relació cap a fora que és prudent i conscient i canvia quan entrem en els seus cercles de confiança. Aquí desapareix aquesta prudència, aquest criteri. Pel simple fet que arribi d'algú conegut no qüestionen si aquesta imatge és veraç, és o no ètica, aquest filtre ja no s'aplica. I aquí està el focus de possibles perills més grans.

Una altra dada significativa és la desconfiança envers els mitjans de comunicació i que, fins i tot, atorguen més veracitat a la informació provinent dels seus cercles de confiança. Quina responsabilitat tenen aquí els mitjans? Potser té a veure amb l'ús excessiu i poc regulat de la IA per part d'alguns per generar continguts i imatges?

Jo el que sé, i el que sí demostra l'estudi de manera fiable, és que els joves associen veracitat molt més sovint a la relació que no pas a les fonts. Només un 18% dels joves considera que el mitjà de comunicació o la plataforma on s'ha publicat una fotografia és una font de confiança, això és molt poc. I aquí veiem un canvi de paradigma respecte a altres generacions que confiem molt més en els mitjans que en les persones amb qui ens relacionem. Això ha canviat.

Els motius d'aquest canvi, com tu apuntes, no podria dir-t'ho, perquè no ho hem analitzat. Hi ha diferents teories al respecte i, sens dubte, crec que això que comentes sobre la proliferació de contingut manipulat, d'IA, de no verificació de continguts, segurament influeix, participa, en aquesta sensació de desconfiança globalitzada que, de fet, s'observa molt més en els joves. Per exemple, en el cas de les fotos que els hem mostrat eren de veritat i no se les creien.

I aquesta desconfiança, va en augment?

Això no t'ho puc confirmar, perquè no sóc experta en aquest tema, i no ho hem estudiat concretament. Dins de l'informe citem diversos articles que aborden aspectes relacionats amb aquests fenòmens i sembla que sí, que tendeix a l'alça, però no ho podria afirmar, perquè no és el meu camp d'estudi.

Abordeu també una qüestió molt preocupant i és que, segons un estudi de la Universitat de les Illes Balears, més del 70% dels adolescents ha vist pornografia abans dels 14 anys, i que a més consumeixen pornografia violenta i masclista. A part d'alfabetització visual, què més es pot fer des d'altres àmbits? Potser una legislació específica?

Bé, de nou aquests són camps que se'ns escapen una mica. Estan inclosos a l'informe, perquè són investigacions que sumen, i els esmentem com una raó més per la qual cal educar visualment.

Crec que si eduquem visualment i els joves són conscients del poder que tenen les imatges sobre ells, abordaran de manera diferent aquests continguts que esmentes. Ara, si hi ha d'haver una legislació o no, aquí s'obre un debat més gran en què jo puc opinar personalment, però tampoc tindria una resposta informada en aquest sentit sobre què és millor.

Insisteixo que sempre és millor acompanyar que prohibir l'ús del mòbil als adolescents o prohibir que vegin imatges. Aquesta és la postura de l'estudi i en la qual creiem. És millor acompanyar en un ús sa, saludable, en un ús conscient i responsable, que prohibir. Prohibir sense més no elimina el problema, simplement el fa desaparèixer, però el problema segueix sent-hi.

Ens enfrontem a una situació paradoxal en què la tecnologia avança a més velocitat que la capacitat social, i dels mecanismes de regulació, per adaptar-nos de manera conscient i segura a aquesta transformació accelerada. És una batalla perduda?

Bé, sens dubte és un repte, un repte contemporani emmarcat en un context amb unes característiques complexes d'abordar. Però crec que qualsevol moment històric ha tingut els seus reptes, i com afrontar-ho depèn de la nostra capacitat d'adaptar-nos i respondre.

Penso que existeixen moltes iniciatives que estan actives. I, precisament, estudis com el nostre són un element amb un gran valor en aquest moment, en aquest context social, perquè comparteix moltíssima informació perquè la puguin utilitzar tant des de les administracions com des d'entitats culturals i socials per dissenyar propostes més adaptades als seus àmbits d'actuació. Crec que amb esforç i implicació col·lectiva ho anirem aconseguint a poc a poc.

Des de la Fundació, com abordeu la tasca d'alfabetització, d'educació visual?

Des de la fundació hem treballat sempre amb molts projectes. Ara en tenim un de fotografia participativa amb un col·lectiu de dones que han patit abusos a la infància. Des de l'àrea d'arxius en tenim en marxa diversos. També hem rebut moltíssima gent amb visites guiades al World Press Photo, dins d'un programa educatiu que ja estàvem aplicant a l'exposició. I just ens posarem mans a l'obra per dissenyar nous recursos amb tota la informació obtinguda de l'estudi. Ja tenim idees de com enfocar un primer programa pilot i espero que molt aviat el puguem llançar.