Et passa a tu, estimat lector, com a mi, que recordo, molts anys després d'haver estat publicats, alguns titulars de la premsa especialment xocants?
Em passa, per exemple amb “La monja violada va morir cantant”: la notícia explicava la història d'una pobra monja, missionera en no sé quin país africà, que va caure en mans d'uns bàrbars que la van violar i assassinar. Sembla que en la seva agonia, la monja encara tenia forces per cantar pregàries al Senyor. Els del meu gremi, vull dir, els periodistes, feien bromes cruels i sicalíptiques sobre aquest titular que en efecte és grotesc però que al·ludeix a una cosa atroz que hauria merescut una mica més de respecte, encara que a la dissortada monja ni el respecte ni la burla d'uns periodistes a milers de quilòmetres de distància dels fets li haurien afectat en absolut. A vegades, en moments de divagació i sense saber per què, aquell titular em torna a la memòria…
Un altre titular per a mi inoblidable, i més graciós, és el de “Tres bordells, tres, al barceloní carrer d'Avinyó”. Crec que era d’un article del reputat crític Santos Torroella (o era del picassià poeta Palau i Fabre. No n'estic segur, no recordo l'autoria, només recordo el titular).
Aquest titular era la seva resposta a un altre investigador que sostenia que el famós quadre proto-cubista de Picasso Les senyoretes d'Avinyó al·ludia a la ciutat francesa d'Avinyó, i no a una casa de prostitució al carrer d'Avinyó, al nucli antic de Barcelona, perquè en aquell carrer no hi havia, a principis del segle XX, cap bordell. L'autor de l'article referit havia investigat i trobat rastres indiscutibles que no és que no hi hagués en aquell carrer un prostíbul, sinó que n'hi va haver tres, en temps de Picasso. I va respondre amb aquell titular, per a mi divertit: Tres bordells, tres, al barceloní carrer d'Avinyó.
L'altre dia estava jo llegint Picasso i jo (llibre del qual parlo avui a Letra Global), compilat per l'excel·lent periodista i assagista Víctor Fernández, a qui sempre val la pena llegir a La Razón. Un article seu de fa dotze anys es titulava El bordell que va inspirar Picasso estava al 44 del carrer Avinyó.
Vaig deixar a la taula Picasso i jo i vaig telefonar a Víctor per fer-li la pregunta la resposta de la qual en realitat ja en el meu interior imaginava: Quina obra d'art del segle XX t'enduries a casa, o t'agradaria tenir en algun museu proper per contemplar-la a plaer quan et vingués de gust? Va respondre Víctor:
“Les senyoretes d'Avinyó de Pablo Picasso. És el quadre que defineix el segle XX, que ho canvia tot a nivell artístic. Em fascina que aquell jovenet en terra estranya, tancat en un taller en què, com ell deia, ‘era més pobre que les rates’, s'enfrontés a aquella gran tela per demostrar que la pintura podia ser tridimensional gràcies al romànic, els íbers i els bordells de Barcelona”.
El jovenet en terra estranya era Picasso al seu taller del Bateau Lavoir de París. Llavors tenia 26 anys.
Dotzenes de milers de barcelonins vam poder contemplar aquest oli monumental (243 x 233 cm.) el 1988, en una exposició temporal al museu Picasso del carrer Montcada, on va arribar des del museu Picasso de París, per després tornar al MoMA, d'on mai ha tornat, que jo sàpiga, a Europa.
Jo el vaig estar contemplant amb el meu cosí Santi Fabré, que en sap molt de pintura i em va estar explicant la transcendència d'aquesta imatge prostibulària que anuncia el cubisme i que amb les seves cinc “pupiles” exhibint-se nues i brutals parla del poder aclaparador i les pors del sexe. Hi ha exegetes que diuen que les màscares africanes a les dues “senyoretes” de la dreta al·ludeixen a la sífilis. Aquí es junten en efecte, com diu Víctor, l'art íber i l'art negre, que en aquella època interessaven tant a Picasso, i una sospita del cubisme que Braque i ell inventarien de seguida.
No seré tan atrevit com per improvisar ara una glossa personal sobre una obra “voluntàriament inacabada” i tan comentada ja, de manera que és impossible afegir-hi res de nou.
André Breton, el papa del surrealisme, va dir que era “l'esdeveniment capital del segle XX” (la qual cosa és molt dir, tenint en compte que Picasso la va pintar el 1907 i estaven per venir les guerres mundials). Matisse i Braque van definir Les senyoretes d'Avinyó com “un acte terrorista”. Alguna cosa d'això hi ha. D'acord.