La mort de Robe Iniesta, fundador i ànima d'Extremoduro, ha sacsejat el món de la cultura. El líder de la banda es va fer un lloc al cor de molts espanyols ja fos per la seva música o per les seves declaracions.
El músic va ser font d'inspiració per a molts, també cantants que, a simple vista, podrien semblar allunyats del seu estil. Un dels més clars és Albert Pla. Entre tots dos va existir una connexió artística, vital i emocional que va ajudar a modelar algunes de les obres més singulars del rock espanyol.
Tot i que Robe i Pla pertanyien a universos estètics diferents, compartien un país subterrani: el dels artistes que fugen de la correcció, abracen la perifèria i escriuen des de llocs incòmodes. Un, des de la cruesa poètica i el rock més visceral; l'altre, des de la provocació nua, la ironia i el xiuxiueig desarmant.
A mitjans dels noranta, aquestes dues forces creatives es van trobar i reconèixer. El que podria haver estat una col·laboració anecdòtica es va transformar en un vincle sorprenentment profund.
Les seves col·laboracions
La primera gran trobada va arribar amb Agila (1996), un dels discos més celebrats d'Extremoduro. En ell, Albert Pla apareix com a convidat en el tema ¡Qué sonrisa tan rara!, aportant una intervenció parlada amb el seu segell inconfusible, tan inquietant com magnètic.
Un any més tard, el 1997, la connexió es va reforçar: Robe i membres d'Extremoduro van participar en el disc conceptual de Pla, Veintegenarios en Alburquerque, una obra inclassificable que barrejaven poesia, narrativa i experimentació sonora.
Un apartament a València
La relació entre tots dos no es va quedar als estudis de gravació. Textos biogràfics i cròniques culturals recorden que Pla i Iniesta van conviure una temporada a Port Saplaya, a la costa d'Alboraia (València).
Allà compartien pis i vida bohèmia mentre treballaven en projectes musicals, componien, improvisaven i sobrevivien a una època d'experimentació desbordada.
Darrer concert a Catalunya
Tot i que Robe Iniesta sempre va mantenir el seu arrelament extremeny, Catalunya va ocupar un lloc rellevant en la seva biografia musical. Barcelona va ser una de les ciutats on va passar més temps durant l'època més convulsa d'Extremoduro, i on la seva obra va ser acollida amb devoció generacional.
No és casual que el 2024, en un dels seus concerts més multitudinaris —més de 20.000 persones al Parc del Fòrum—, Robe versionés “La sequera” d'Albert Pla. Va ser un gest emocional a un vell company de ruta i, vist avui, un homenatge inesperat que adquireix un valor commovedor.
Influències creuades, respecte mutu
Albert Pla figura entre els artistes que han reivindicat públicament la importància d'Extremoduro. Per a Pla, Robe era un dels pocs músics capaços de convertir el dolor en bellesa sense artifici.
Per a Robe, Pla representava la llibertat creativa absoluta, un artista impossible d'encasellar, un germà espiritual en la incomoditat. Tots dos compartien una sensibilitat cap als marges i un interès per personatges trencats, perdedors o salvatges, més propers a la poesia que a la indústria musical.
A primera hora del matí, quan es va saber la notícia, Pla no havia fet declaracions, però en qualsevol cas, la mort de Robe Iniesta deixa tocat no només el músic sinó el rock espanyol.