Conec Valerie Miles i Aurelio Major, segons crec, abans que ells es coneguessin. A ella com a editora d'Alfaguara, entrevistadora dels grans novel·listes nord-americans per a La Vanguardia i altres tasques culturals; a ell com no sé si el vaig conèixer conseller àulic, traductor, poeta, amic de grans escriptors.
Però quan els vaig veure en el seu millor moment va ser alguns anys després, a l'hotel Formentor, a Mallorca, un lloc paradisíac on jo estava passant uns dies per un motiu literari. Després crec que els propietaris van vendre l'hotel i els nous amos l'han reformat i ampliat. Segur que a pitjor, aquesta és una llei sense excepcions. Però a mi això m'és igual, perquè és altament improbable que torni mai a Formentor.
Quan tots els hostes de l'hotel encara dormien, em vaig llevar d'hora i em vaig asomar a la finestra de la meva habitació per contemplar la sortida del sol sobre el mar blau i la cala recòndita, famosa per la seva bellesa i exclusivitat i per la relativa dificultat d'arribar-hi. S'hi veuen sortides de sol espectaculars.
Però vaig descobrir que no era jo l'únic que a tan d'hora estava despert a l'hotel: a 100 metres de mi, al costat de la piscina, hi havia dues siluetes primes que vaig reconèixer de seguida. Eren Aurelio Major i Valerie Miles, els fundadors de la revista Granta en espanyol. Com deia al primer paràgraf, és una parella d'escriptors i agents culturals independents, molt ben relacionats amb autors i editors, molt actius a Europa i Amèrica, residents des de fa molts anys a Barcelona, però sovint de viatge.
Estaven parats, conversant, cara a cara, drets. Tots dos són guapos. Ell anava vestit de manera impecable i es cobria del sol naixent amb un barret de palla, i ella anava amb barnús i estava descalça, a punt de nedar unes llargues.
El cel era rosa i l'escena em va semblar pròpia d'El gran Gatsby o d'alguna pel·lícula plena de glamour i romanticisme sobre estrangers en paradisos exòtics. Vaig pensar que era incorrecte seguir allà a la finestra observant-los sense que ho sabessin, i vaig entrar a l'habitació. On tenia desordenada la roba, l'ordinador, quaderns, algun llibre, el llit desfet, en fi, el prosaïsme de la vida.
Vaig tornar a recordar l'escena ahir, quan em va trucar Major: estaven tots dos a Madrid per unes conferències que tenen al museu del Prado i m'invitaven a esmorzar a l'hotel Wellington amb David Rieff, analista polític estatunidenc, autor, entre altres assaigs, d'Elogi de l'oblit. Que és una reflexió intel·ligent i gens convencional sobre la memòria històrica i el qüestionament raonat de l'aforisme de Santayana, segons el qual, els pobles que obliden el seu passat estan condemnats a repetir-lo. Rieff sosté posant alguns exemples que, al contrari, a vegades convé més, és més constructiu i més sa, oblidar.
Després de l'esmorzar i la conversa, quan ja ens anàvem a separar i l'Aurelio s'estava pujant al taxi, camí del Prado, li vaig preguntar quina obra d'art li agradaria tenir a casa, i em va respondre que en realitat ja la tenia, li acabava d'arribar. Un gravat de Lam que havia comprat en una subhasta.
Em va explicar el motiu d'aquesta elecció, però passava un camió sorollós, ell parla fluix, jo sóc una mica dur d'oïda, i no li vaig poder entendre. Però he vist el gravat, on les característiques i estilitzades figures de Lam, ocells, màscares, dimonis, en negres, blancs i grisos, floten a l'aire, sobre un cel amb una zona rosada com aquell matí de Formentor.
No m'estranya que Major apreciï Lam fins a l'extrem de participar en una subhasta per comprar un gravat seu. Wifredo Lam (Cuba, 1902 - París 1982) també va ser un viatger, un trasplantat. El seu pare era xinès, la seva mare cubana de pares congolesa i espanyol. Des de principis dels anys 20 va estar a Espanya, on va arribar amb una beca per ser retratista. La Guerra Civil li va donar consciència política. Va fer una gran pintura sobre la Guerra per al mític pavelló espanyol de 1937 a l'Exposició Internacional de París. D'aquí se'n va anar a París, amb una carta de recomanació per a Picasso. Aquest li va presentar André Breton, el papa del surrealisme, “i em va semblar”, diu en un documental que li ha dedicat el MOMA, “que havia descobert una cosa molt important, i em vaig convertir en membre del moviment surrealista”.
Mural de Wifredo Lam a l'Institut Botànic de la Universitat Central de Veneçuela
El 1940, quan els alemanys van entrar a París, va confiar tota la seva obra a Picasso, perquè li la guardés (com així va fer) fins al seu retorn, i, com se li negava l'entrada als Estats Units, a causa de les seves relacions esquerranes, va tornar a Cuba. Aquesta segona, llarga estada a la seva pàtria el va connectar amb el seu complex llegat de mites, llegendes i cultures, que es plasmen en la seva pintura en la qual es barregen animals, vegetals, éssers humans i éssers mitològics.
En vida va tenir força èxit, però la seva raresa mai no va agradar de debò al gran públic. Això probablement canviarà, perquè precisament aquests dies el MOMA ha inaugurat una gran retrospectiva de Wifredo Lam.